dijous, 8 de juny del 2017

El teatre neoclàssic Joan Ramis

TEATRE NEOCLÀSSIC JOAN RAMIS


REGLES FORMALS I TEMÀTIQUES DEL TEATRE NEOCLÀSSIC
  • Tres unitats: lloc, temps i espai
  • Predilecció per temes històrics, mitològics, bíblics i religiosos
  • Finalitat didàctica i moral
  • Tragèdia com a gènere més comú
  • Influència del teatre francès (Voltaire, Racine i Corneille)

AUTOR IMPORTANT: JOAN RAMIS I RAMIS
  • Influència del neoclassicisme francès i del preromanticisme anglès i alemany
  • Escrigué poesia i narrativa, però preferia el teatre
  • Obres importants→Lucrècia, Arminda i Rosaura o el més constant amor


Les famílies lingüístiques europees 

LES FAMÍLIES LINGÜÍSTIQUES EUROPEES



INDOEUROPEU: Llengua comuna de la qual deriven gairebé tots el idiomes que es parlen avui en dia a Europa
  • GRUP CÈLTIC
    • Bretó
    • Gal·lès
    • Irlandès
    • Gaèlic
    • Escocès
    • Còrnic
  • GRUP ESLAU
    • Rus
    • Ucraïnès
    • Bielorús
    • Polonès
    • Txec
    • Eslovè
    • Serbi
    • Croat
    • Macedoni
    • Búlgar
  • GRUP GREC
    • Grec
  • GRUP IL·LÍRIC
    • Albanès
  • GRUP BÀLTIC
    • Letó
    • Lituà
  • GRUP ARMENI
    • Armeni
  • GRUP ROMÀNIC
    • Gallec
    • Portuguès
    • Castellà
    • Català
    • Occità
    • Francès
    • Italià
    • Sard
    • Romanès
    • Retroromànic
  • GRUP GERMÀNIC
    • Islandès
    • Noruec
    • Suec
    • Danès
    • Neerlandès
    • Anglès
    • Alemany
  • GRUP IRÀNIC
    • Kurd


Les grafies g/j, tg/tj/dj, x/ix, tx/ig 

LES GRAFIES G/J, TG/TJ/DJ, X/IX, TX/IG


  • G :Davant e, i
  • J :Davant a,o ,u
  • Tg: Davant de e,i
  • Tg i dj: Davant de a,o,u
  • X: A principi de paraula, darrere de consonant i de i,u
  • Ix: Darrere de a,o,u
  • Tx: Principi, enmig o final de paraula
  • Ig: A final de paraula de derivats amb j,g, tj, tg


La prosa del sXVIII. Llegendes i Rondalles Rafael d'Amat (Baró de Maldà)

LA PROSA DEL sXVIII. LLEGENDES I RONDALLES RAFAEL D'AMAT



Al segle XVIII, hi ha dues varietats literàries que mantenen un relació ben estreta amb el context i la vida quotidiana contemporània
  • Crònica histórica: Autor important: Rafael d'Amat
    • Baró de Maldà
    • Antifrancès, religiós i conservador
    • Retrat de la Barcelona contemporània
    • Estil fresc i divertit
    • Obra important: Calaix de sastreç

  • Narració popular: Autor important: Lluís Galiana
    • Escriptor erudit
    • Influït per Quevedo i Diego Torres
    • Tradició popular com a inspiració
    • Nombrosos recursos retòrics i expressius
    • Obra important: Rondalla de Rondalles


L'oració simple. L'oració impersonal. Oració activa i oració passiva 

ORACIÓ SIMPLE. ORACIÓ IMPERSONAL. ORACIÓ ACTIVA I PASSIVA.


ORACIÓ SIMPLE: Oració que només té un sintagma verbal que fa de predicat
SINTAGMA: Part de l'oració formada per un grup de paraules que constitueixen una unitat semàntica I sintàctica. S'organitzen al voltant del nucli

Tipus:
  • Sintagma nominal (SN)
  • Sintagma adjectival (SAdj)
  • Sintagma preposicional (SPrep)
  • Sintagma verbal (SV)
  • Sintagma adverbial (SAdv)


Segons el tipus de verb les oracions es classifiquen en:
  • Oracions de predicat nominal o atributives: El nucli del SV és un verb copulatiu
  • Oracions de predicat verbal o predicatives
    • Transitives: El verb necessita un CD
    • Intransitives: El verb no té CD
    • Reflexives: L'acció del verb recau sobre el mateix subjecte
    • Recíproces: Dos subjectes fan una acció que recau sobre l'altre
    • Impersonals: Oracions sense subjecte gramatical


Segons la intenció de l'emissor les oracions es classifiquen en:
  • Enunciatives: Formulen una declaració sobre accions o estats
    • Afirmatives 
    • Negatives
  • Interrogatives: Formulen una pregunta
    • Directes: Porten signe d'interrogació
    • Indirectes: No porten signe d'interrogació
    • Totals: Pregunta que es respon amb si o no
    • Parcials: Pregunta que no es respon amb si o no
  • Exclamatives: Expressen alegria, sorpresa
  • Optatives o desideratives: Expressen un desig
  • Dubitatives: Expressen un dubte
  • De possibilitat: Expressen un possibilitat
  • Imperatives o exhortatives: Expressen una ordre o un prec


Les oracions es poden expressar en veu activa (subjecte que fa l'acció que expressa el verb) o en veu passiva (l'acció la realitza el subjecte pacient)


Català Oriental i Català Occidental

CATALÀ ORIENTAL I CATALÀ OCCIDENTAL

CATALÀ ORIENTAL:
  • Pronunciació de la vocal neutra de a, e àtones.
  • Pronunciació u de la o àtona (excepció de la balear).
  • Ús de l'article el i del salat es, en la variant balear.
  • Alguns verbs incrementen amb -eix o -esc.
  • Pronoms febles davant de verb amb forma reforçada.

CATALÀ OCCIDENTAL:
  • Distinció de a, e en posició àtona.
  • Distinció de o, u en posició àtona.
  • Ús de l'article lo i en valencià, el.
  • Alguns verbs usen l'increment -ix- o isc-.
  • Pronoms febles davant de verb amb la forma plena.


Il·lustració

IL·LUSTRACIÓ



  • L'esperit crític arrelat en la normalització de l'ús i l'aplicacio del mètode matemàtic basat en la raó.
  • L'ésser humà està destinat a ser feliç.
  • La reivindicació dels drets naturals de l'ésser humà.
  • Voluntat de recuperar i organitzar el coneixement de la Humanitat per fer-lo accessible a tothom.


Pronoms febles

PRONOMS FEBLES


Fan la funció de substituir un element de la frase que no cal que tornem a esmentar. Els que farem servir dependran de la funció sintàtica que fa l'element que substituïm.

- Subjecte: Quan va darrere del verb o acompanyat d'un quantitatiu: en

                 Ha vingut un client al despatx. →N'ha vingut un.

- Complement directe: em, et, el, la, ens, us, els, les

                  Ja tinc la torradora nova.→Ja la tinc.

Sense determinant: en. Complementat per un adjectiu o amb un determinant numeral: en

                   Compraré préssecs.→En compraré

Neutre (això, allò): ho

                    Portava això a la mà.→ Ho portava a la mà.

- Complement indirecte: em, et, li, ens, us, els.

                     Sempre compro el diari a la Neus.→Sempre li compro el diari.

-Complement de règim verbal: de→en/a, en, amb, per→hi

                      S'ha oblidat de telefonar.→Se n'ha oblidat.

                       M'he acostumat a dinar d'hora.→M'hi he acostumat.

- Atribut: la major part: ho/Precedit de determinant: el, la, els, les/Precedit d'un adjectiu: en

                        En Jaume és culpable.→ En Jaume ho és,

                        En Joan és el delegat de la classe.→En Joan l'és.

                        La Gemma és alta.→La Gemma n'és.

- Complement predicatiu: la major part: hi/amb verbs com fer-se, dir-se, fer de, nomenar, elegir...: en

                         El consideren un bon professional.→L'hi consideren.
                      
                         S'ha fet soci del meu club.→ Se n'ha fet.

- Complement circumstancial: CC de lloc amb preposició de: en/altres→hi

                          Tornen de dinar.→ En tornen

                          Hem anat a la conferència.Hi hem anat.


Funcions sintàctiques

FUNCIONS SINTÀCTIQUES


- Subjecte (Subj): És qui fa la acció del verb. Al lloc del subjecte hi pot haver un substantiu amb complements o sense, un pronom tònic, una oració subordinada de substantiu o bé un infinitiu.
El subjecte sempre ha de concordar amb el verb en persona i en nombre.
El cotxe d'en Josep és molt vell.

- Predicat (Pred): És allò que es diu del subjecte, sempre amb un verb com a nucli.
Ella sap la veritat.

- Complement directe (CD): És el complement sobre el qual recau l'acció expressada pel verb. El CD pot ser una cosa o una persona. Només exepcionalment va precedit de la preposició.
El president(subjecte)  va rebre l'ambaixador(CD).

- Complement indirecte (CI): És el destinatari de l'accio del verb. Sempre va precedit de la preposició a o per a.
El passatger va ensenyar el bitllet a la revisora.

- Complement preposicional o de règim verbal (CPrep/CRV): És un complement exigit per certs verbs, que sense ell no tindrien significat complet. Sempre va precedit de preposició, per això també se l'anomena preposicional.
Oblidar-se, recordar-se, avergonyir-se...
M'he oblidat de tancar la porta amb clau

- Atribut (Atr): És un complement propi de les oracions atributives.
En Pau és metge.

- Complement predicatiu (CPred): És un complement verbal i nominal alhora. Es refereix tant al verb com al subjecte i ha de concordar amb els dos.
Els nens van arribar cansats de l'excursió.
Per comprovar que el CPred concorda amb el subjecte i amb el verb, pots modificar el subjecte: el CPred també s'haurà de modificar.

- Complements circunstancials: Expressen en quines circumstàncies es fa l'acció del verb, com ara el lloc (on?), el temps (quan?), la manera (com?), la companyia (amb qui?) o l'instrument(amb què?).


La L·L

La L·L

En català hi han paraules que s'escriuen amb l·l per raons etimològiques. Tot i que gairebé s'ha perdut el seu so.

Per saber si portem l·l podem seguir aquestes regles:
  • Les paraules que començen per al·l-, col·l-, il·l-, mil·l-.
Ex: al·licient, col·lectiu, il·luminat, mil·lenari.
  • Les paraules que acaben en -el·la, -il·la, -il·lar.
Ex: aquarel·la, til·la, vacil·lar.
  • Els derivats de paraules que acaben amb -ll
 Ex: metall/metal·lurgic
  • Els adjectius que començen amb l- i afegeixen el prefix il-
Ex: lògic/il·lògic


Francesc Fontanella

FRANCESC FONTANELLA


  • La seva poesia pren com a exemple la poètica i l'estil de Garcilaso de la Vega, en especial tot aquell imaginari centrat en bucolisme, però ara aplicant tècniques barroques.

  • El barroquisme de Fontanella s'expressa mitjançant els recursos retòrics com ara la hipèrbole, les metàfores i els jocs de paraules.

  • El bucolisme: Francesc Fontanella forma part d'una nova generació de poetes més castellanitzats però,al mateix temps,preocupats per la recuperació de la llengua catalana.


Francesc Vicent Garcia

FRANCESC VICENT GARCIA


  • Francesc Vicent Garcia i Ferrandis, conegut amb el sobrenom de Rector de Vallfogona.
  • Fou un poeta i eclesiàstic català.
  • Vicent Garcia és el primer gran escriptor de la literatura catalana barroca.
  • La seva obra, que abraça tots els gèneres –poesia, teatre, prosa–, va inaugurar una escola literària que, en general, va conservar la seva vigència fins ben entrat el segle XIX.
  • La immensa fama que va adquirir es va mantenir inalterada –superant fins i tot la prohibició de les seves obres per la Inquisició (1782)– fins al triomf de la Renaixença.
  • Llavors, la crítica el va presentar com el culpable de la castellanització literària i de la decadència de la literatura catalana, i va començar una etapa de descrèdit que tot just ara comença a ser superada.
  • Un retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona.

  • Va néixer l'any 1578 o 1579, ja que l'11 d'agost de 1607 declarava tenir 28 anys.
  • El fet que no s'hagi trobat la seva partida de baptisme a Tortosa, ciutat on devia passar la major part de la seva infantesa, fa que no es pugui afirmar amb seguretat que fos aquest el lloc de naixement, encara que ell sempre es va considerar tortosí.
  • En tot cas, el seu pare, Francesc Garcia, residia a Saragossa en el moment de morir (1582), quan Vicent tan sols tenia tres anys. No es pot excloure, per tant, que aquest poeta hagués nascut durant aquesta estada a l'Aragó. La mare, Margalida Ferrandis, que amb la mort de Francesc Garcia havia quedat vídua per segona vegada, es va tornar a casar amb el llibreter de Tortosa Pau Bono (1585), amb qui va tenir almenys cinc fills.
  • Segurament que va cursar els estudis eclesiàstics a Barcelona, perquè en aquesta ciutat va ser promogut a la primera tonsura i l'ostiariat (1601), però finalment es va ordenar sacerdot a Vic el 1605, on apareix documentat com a familiar (servidor) del bisbe Francesc Robuster.
  • El 1606 va obtenir d'aquest la rectoria de Vallfogona de Riucorb.
  • Vicent Garcia va servir també en diverses ocasions Pere de Montcada, fill natural de Gascó de Montcada, marquès d'Aitona i gran d'Espanya: l'última va ser cap al final de la seva vida (1621), quan Pere de Montcada era bisbe de Girona i Garcia el seu secretari particular.
  • El 1622 va guanyar el títol de doctor en teologia al Col·legi de sant Jordi i sant Maties de Tortosa.
    Va morir a Vallfogona de Riucorb l'any 1623. És enterrat a la tomba dels preveres, a la façana de l'església de Vallfogona.







Barroc i poesia popular

BARROC I POESIA POPOULAR


  • L'admiració pels clàssics i l'optimisme se subsituiex per l'artifici i la desmesura. Durant l'època barroca predomina una visió pesimista de la vida.

  • La fugacitat del temps, la fortuna i l'atzar són alguns del temes que prenen els artistes per trtansformar-los en art.

  • En l'època renaixentista la bellesa i l'harmonia eren dos valors estètics fonamentals; en canvi, ara són ocupats per la brutícia i la lletgesa.

  • Els recursos més utilitzats en les arts són figures de contrast com ara l'antítesi, la paradoxa i l'hipèrbole.

  • El llatí va perdent protagonisme i deixa de ser la llengua vehicular en l'enssenyament. En general, l'idioma del país passa a ocupar el seu lloc.


Conjuncions

CONJUNCIONS



Conjuncions coordinants:

- Copulatives: i, ni.

- Aversatives: però, no obstant, amb tot, ans, ara, ara bé, en canvi, mes, no obstant, això, sinó, sinó que, tanmateix.

- Disjuntives: o, o bé, o si no.

- Distributives: ara... ara, ara... adés, adés... adés, mig... mig, ni... ni, no solament... sinó també, o... o, que... que, sia... o, sia... sia.

- Il·latives: així (és que), doncs, per tant, per consegüent.


Conjuncions subordinants:

- Casuals: perquè, a causa que, atès que, car, com que, com sigui que, ja que, per raó que, per tal com, puix, puix que, vist que.

- Comparatives: tan.. com, tant... com, com menys... menys, com menys... més, com més... menys, com més... més, més... que (no pas).

- Completives: que, si, com.

- Concessives: amb tot (i) que, encara que, mal que, malgrat que, per bé que, per més que, si bé, tot i que.

- Condicionals: sí, en cas que, fora que, llevat que, mentre (que), només que, posat que, sempre que, si per cas, tret que.

- Consecutives: que, de (tal) manera que, fins al punt que, massa... perquè, tant... que, tan... que, talment... que.

- Finals: a fi que, perquè, per tal que.

- Locatives: on, allà on.

- Modals: així com, a mesura que, com, com si, en quant, en segons (que), sense que, tal com.

- Temporals: quan, abans que, d'ençà que, des que, després que, fins que (no), mentre (que), sempre que, tan bon punt, tota vegada que.


Sinó / si no

-La conjunció adversativa sinó no s'ha de confondre amb si no (conj. condic. + adv. de negació)

L'examen no és de llengua, sinó de fisica. Si no et concentres no pots estudiar.

Doncs

-La conjunció doncs  és una conjunció continuativa, no té valor casual: Tens ganes de sortir? Doncs vine amb nosaltres.

No és correcte: *Va venir amb nosaltres doncs tenia ganes de sortir. (Va venir amb nosaltres perquè/ja que tenia ganes de sortir.)

Perquè / per què / per a que

La conjunció perquè és una conjunció casual o final: T'ho dic perquè t'aprecio (subordinada casual). T'ho dic perquè m'entenguis (subordinada final). Fixa't que el verb de la subordinada final va en subjuntiu (m'entenguis).

El perquè és un nom, sinònim de motiuNingú no sap el perquè del seu disgust.

Per què  és la unió de la preposició per i l'interrogatius què. El fem servir en les oracions interrogatives directes i indirectes. Per què ho dius? Em pregunto per què no has dit res.

Per a que és la unió de la preposició per a i la conjunció que. Aquesta construcció es pròpia de les oracions subordinades adverbials (unitat 9).

Tan / tant

Tan és un adverbi que modifica adjectius (És tan car!) i adverbis (No truquis tan aviat).

Tant pot ser un adjectiu quantitatiu (Tinc tants diners que no sé què fer-ne.), un pronom (De visites, no n'havia tingun mai tantes.) o un adverbi (Tant de bo plogui! Ha treballat tant que es mereix descansar. I tant que tinc raó.)

Preposicions

LES PREPOSICIONES


Es classifiquen en:

-Febles: a, amb, de, en, per, per a

-Fortes: cap a, contra, desde, dins, dintre, durant, entre, envers, fins (a), llevat, malgrat, mitjançant, pro, segons, sense, sobre, sota, ultra, vers, vora

-Locucions prepositives:  a causa de, a favor de, a còpia de, a força de, a mitjan, a partir de, a través de, abans de, al costat de, arran de, (a) dalt (de).

Canvi i caiguda de preposicions:

-Les preposicions amb en no poden anar davant d'un infinitiu (en davant d'un infinitu només quan té valor temporal: En veure'm em va saludar.) En aquests casos s'han de substituir per de, segons verb. davant de que no hi va mai preposició.

L'expressió del temps:

Fem servir la preposició davant de les parts del dia, les estacions i els mesos de l'any: a la tarda, a l'estiu, a     l'abril.

- Davant de dates concretes fem servir per: per Nadal, per Sant Joan, pel meu aniversari.

La preposició de:

- Alguns complements en català van precedits de la preposició de: olla de pressió...

Les preposicions en amb:


- Per indicar el temps en què s'acompleix una acció fem servir en: Ho va resoldre en mitja hora.

- Per designar un sistema de locomoció els podem fer servir tots dos: Arriben en/amb tren

ADVERBI

ADVERBI


Clases d'adverbis segons la forma:

- Forma simple
:
  E
s tracta d'un sol mot, que sovin prové del llatí: bé, malament, molt, poc, prou...

- Forma derivada: Es tracta d'un mot format pel femení d'un adjectiu al qual s'hi ha afegit el sufix -ment: plàcidament, ràpidament, únicament...

-Locució adverbial: Es tracta d'un grup fix de mots que fan la funció d'adverbi:
a poc a poc, de bocaterrosa, de puntetes, de bat a bat, de cap a peus...



Segons el significat es classifiquen en:

- De manera: així, a poc a poc, bé, malament, de pressa, sobretot...                   
  adjectius en femení + -ment: malament, suaument, lleuement, ràpidament, fàcilment,      
                                 
- De temps: ara, aviat, d'hora, tard, quan, després, demà, ahir, avui, abans...

- De lloc: on, aquí, allà, ençà, (a) dalt, (a) prop, lluny, enllà, pertot, enlloc...

- De quantitat: molt, poc, massa, gaire, força, qui-sap-lo, prou, que, gens, tant, tan, més, bastant...

- De dubte: potser, tal vegada, tal volta, si molt convé, qui sap, per ventura...

- D'afirmació: sí, prou, també, àdhuc, així mateix, sense dubte, i tant, de debò, ben segur...

- De negació: no, tampoc, no pas, i ara!, de cap manea...